03.02.2014

Dr. Joan Fort: "Fer exercici, controlar el pes i menjar sa ajuden a prevenir la hipertensió"

La tensió arterial és la pressió amb que la sang circula al llarg de les artèries. Quan es mesura la tensió arterial es determinen dues xifres, una xifra màxima i una mínima. La xifra màxima o sistòlica és la pressió que manté la sang quan el cor està en sístole, és a dir, quan es contreu i expulsa la sang a la resta del organisme. La xifra mínima o diastòlica és la pressió que oposen els vasos arterials quan el cor està en diàstole, és a dir, quan es dilata i s'omple de sang.

Fins fa alguns anys es considerava normal que els subjectes amb més de 65 anys presentessin una tensió arterial elevada, ja que se suposava que això era una adaptació de l'organisme al pas del temps. No obstant això s'ha demostrat que, a qualsevol edat, l'augment de la pressió arterial danya les artèries de l'organisme.

Es considera que tota persona que tingui la tensió arterial per sobre dels límits de 140/ 90 mm Hg s'ha de diagnosticar com hipertensa sigui quina sigui l'edat que tingui. En l'ancià predomina l'augment de la tensió sistòlica de forma desproporcionada pel que fa a l'elevació de la diastòlica o fins i tot de forma aïllada, i l'augment de la pressió de pols, que és la diferència entre la tensió sistòlica i la diastòlica.

La hipertensió arterial és una de les malalties cròniques de major incidència en la població anciana. S'estima una prevalença global en persones majors de 65 anys propera al 60-70 %, sent la hipertensió sistòlica aïllada la majoritària en els ancians. Per analitzar aquesta malaltia crònica hem conversat avui amb el Dr Joan Fort, nefròleg i Cap Clínic de Insuficiència Renal de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona aprofitant la conferència "Hipertensió arterial en l'ancià i en pacients en hemodiàlisi" que ha impartit en el nostre centre Sociosanitari Palau.

- Què provoca la hipertensió arterial en la gent gran?

- Intervenen diferents factors. A la hipertensió arterial de l'ancià intervenen els canvis morfològics i funcionals relacionats amb l'envelliment que afavoreixen la rigidesa arterial i els fenòmens de arteriosclerosi, com és la pèrdua d'elasticitat de la paret de les artèries, que per tant tenen menys capacitat per adaptar-se a altes pressions, el que fa que es puguin trencar o obstruir amb més facilitat. D'altra banda, el cor de l'ancià té menys capacitat per suportar l'augment de treball que li suposa la hipertensió arterial i per tant una major possibilitat de tornar-se insuficient. Així mateix, influeixen enormement l'estil de vida (exercici, nutrició, hàbits tòxics) i les malalties patides. És llavors quan l'ancià té un risc més elevat de patir complicacions vasculars que els joves hipertensos: angina de pit, infart de miocardi, insuficiència cardíaca, hemorràgia o ictus (accidents vasculars cerebrals) i insuficiència renal.

- Quins símptomes presenta la hipertensió? Com la detectem?

- La hipertensió és una malaltia d'anàlisi lent perquè no fa mal però causa molta comorbiditat. Els ancians són els que més es beneficien de petits i controlats descensos de les xifres de pressió arterial, per ser la població amb més risc de complicacions vasculars. Per tant amb l'objectiu de disminuir les complicacions vasculars i mantenir una adequada qualitat de vida, també s'han d'aconseguir les xifres de pressió arterial sistòlica per sota de 140 mm Hg i de pressió arterial diastòlica menors de 90 mm Hg. El procediment bàsic de detecció de la hipertensió arterial és el mesurament protocol·litzat d'aquesta en tots els malalts que acudeixen a consulta mèdica ja que aquest és un procés freqüentment asimptomàtic. En els pacients ancians aquest procediment requereix especial compliment donada l'elevada prevalença d'hipertensió arterial en aquest grup de població, el seu baix cost i el seu elevat rendiment. Sempre cal considerar els factors que puguin agreujar la hipertensió arterial, com són l'obesitat, el tabaquisme, el sedentarisme, la diabetis mellitus, l'excés de sal comuna, l'abús d'alcohol, l'estrès o l'excés de preocupacions, l'ansietat, l'angoixa, els fàrmacs com corticoides o antiinflamatoris, etc.

- Quines mesures de xoc es prenen per reduir-la?

- És urgent modificar l'estil de vida. Cal prendre mesures higienico-dietètiques fonamentals. En primer lloc cal aprimar-se. Cal reduir la ingesta calòrica en casos de sobrepès. A vegades amb cinc o sis quilos és suficient. Cal reduir la ingesta de sal i evitar prendre aliments enllaunats, precuinats i embotits i cal augmentar el consum de verdures, fruita i cereals. Cal caminar més de 30 minuts al dia i no consumir alcohol. En els casos en què les mesures no farmacològiques no siguin suficients, es podrà prescriure teràpia farmacològica individualitzada segons el grau d'hipertensió i les condicions particulars de cada pacient, especialment les comorbiditats i els tractaments previs i concomitants.

- Ha parlat vostè de malalties cardiovasculars: Quina relació hi ha entre la insuficiència renal i l'aparició d'aquests accidents cardiovasculars?

- En general, els professionals sanitaris i la població identifiquen la hipertensió arterial, el tabac o el sedentarisme com a factors de risc per patir una malaltia cardiovascular. No obstant això, poc o gens es coneix sobre la relació directa entre insuficiència renal i aparició d'accidents cardiovasculars, tot i que el risc vascular en pacients amb insuficiència renal està augmentat 20 vegades en relació a una persona normal, sent a més la principal causa de mortalitat en aquest grup de malalts. Així, una persona amb insuficiència renal de 30 anys té el mateix risc de morir que una persona sana de 65 anys, fins i tot una persona amb problemes renals moderats presenta un alt risc de patir un infart de miocardi o un accident cerebrovascular.

Davant l'alta morbimortalitat associada a la insuficiència renal, els especialistes reclamem l'adopció de mesures encaminades a un diagnòstic precoç de la malaltia, especialment en els grups de risc: hipertensos, persones grans i diabètics.

- Quin és el principal problema dels pacients amb insuficiència renal?

- L'anèmia. El dèficit de la funció renal genera, entre altres conseqüències, una disminució en la secreció d'una hormona, l'eritropoetina, encarregada d'estimular en la medul·la òssia la formació dels glòbuls vermells el que es tradueix en l'aparició de l'anèmia que afecta una part important dels pacients amb insuficiència renal. De la mateixa manera que es tracta la hipertensió en aquests pacients, s'ha de corregir aquesta anomalia amb tractaments eficaços com els agents estimulants de l'eritropoesi. Així mateix, és important la correcció del dèficit de ferro, imprescindible per a la formació d'hematies. D'altra banda, les alteracions del metabolisme calci-fòsfor, que es manifesten a partir de la pèrdua del 50% de la funció renal, constitueix un altre dels factors importants de risc cardiovascular per la seva implicació en les calcificacions vasculars i valvulars i la seva relació l' alta morbimortalitat d'aquesta població.

- Quina altra teràpia cal seguir per l'anèmia i la insuficiència renal?

- En primer lloc, els malalts amb insuficiència renal han de seguir una dieta cardiosaludable amb poca sal, amb reducció de la ingesta de greixos saturats i una ingesta calòrica adequada, amb reducció de la ingesta proteica en aquells pacients amb filtrat glomerular baix. Així mateix, en fases ja avançades de la insuficiència renal s'aconsella restringir aquells aliments rics en fòsfor i en potassi, i en els pacients en diàlisi que no tinguin diüresi residual, reduir la ingesta de líquids a 500 ml al dia. A més, l'exercici físic moderat cada dia és aconsellable com a mesura cardiosaludable. Pel que fa als diferents tractaments farmacològics, per corregir una anèmia és necessària, com he comentat anteriorment, l'administració periòdica de factors estimulants de l'eritropoesi: FEE (eritropoetina, darbepoetina o CERA), que estimulen la producció de glòbuls vermells per part de la medul·la òssia, a més de millorar substancialment l'alliberament d'oxigen a nivell dels teixits. La replecció concomitant dels dipòsits de ferro, amb l'administració de ferro endovenós durant la diàlisi o endovenós a l'hospital de dia en els pacients amb malaltia renal crònica no en diàlisi, és indispensable per aconseguir una correcta correcció de l'anèmia. Quan el pacient amb Malaltia Renal Crònica arriba a una situació d'insuficiència renal crònica avançada, és aconsellable iniciar tractament substitutiu renal, sent les opcions l'hemodiàlisi, la diàlisi peritoneal i el trasplantament.

Català » Notícies » Llistat de notícies » Dr. Joan Fort