Avui hem conversat amb la doctora Maria del Pino Alonso, de la Unitat de Trastorns Obsessiu-Compulsius del servei de Psiquiatria de l'Hospital de Bellvitge, sobre la Síndrome d'Acumulació Compulsiva’. Ella ens ha ajudat a comprendre millor aquesta nova patologia de la qual sabem més aviat poc malgrat que ja afecta al 4% de la població mundial.
El 50% de les persones que pateixen la Síndrome d’Acumulació Compulsiva, consistent a guardar coses a casa per si algun dia resultessin necessàries, no presenten un quadre de Trastorn Obsessiu Compulsiu. Aquesta és una dada clau per a entendre més a fons una variant poc estudiada i que cal diferenciar de la Síndrome de Diògenes. “En el cas de la Síndrome de Diògenes, la patologia està associada a una demència i les persones que la pateixen viuen en un estat de deixadesa. Ells mateixos no es cuiden, no es renten i no mantenen ni la seva higiene corporal ni la de les seves cases, pel que acumulen escombraries orgàniques en el seu interior afavorint l’aparició de plagues d’insectes, etc”, ens explica la Dra. Pino Alonso. Les persones afectades per la Síndrome d’Acumulació Compulsiva es caracteritzen, per la seva banda, per tenir grans dificultats per a desfer-se d’objectes que la majoria de la població considera inservibles. “Les persones que ho pateixen semblen normals i fora de les seves llars no sembla que tinguin cap problema, però després, quan es va a les seves cases, es descobreix que estan abarrotades d’objectes inservibles o sense valor”, apunta la Dra Pino Alonso.
Aquestes persones emmagatzemen roba, mobles vells o llibres, que tenen per a ells un gran valor sentimental, apunts, treballs de l’escola, diaris i revistes antigues, per si algun dia necessiten tornar a consultar-los, o fustes per si algun dia necessiten fabricar un moble. “Tots podem sentir la necessitat de guardar objectes amb un determinat valor sentimental per a nosaltres. El problema es produeix quan aquesta necessitat dificulta el nostre dia a dia, quan l’acumulació d’objectes fa impracticable la nostra casa, amb risc fins i tot d’incendi o caigudes, i quan ens sentim avergonyits de rebre visites a casa perquè entenem que la situació no és normal”, exposa la Dra. Pino Alonso, autora juntament amb dels doctors Alberto Pertusa, David Mataix-Cols i José Manuel Menchón, del Departament de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge, d’un estudi realitzat amb la col·laboració del Institute of Psychiatry de Londres en el que desvinculen aquesta patologia del Trastorn Obsessiu Compulsiu i obren el camí per a continuar investigant. Segons aquest estudi, publicat en la revista American Journal of Psychiatry, pateixen aquesta síndrome els que solen ocupar amb les seves coses més de dos terços de l’espai habitable d’un habitatge, concretament entre un 70,1% i un 74,1%.
Vinculació emocional amb els objectes
Les persones que pateixen la Síndrome d’Acumulació Compulsiva desenvolupen una vinculació emocional amb els objectes o fins i tot creuen que poden ser-los d’utilitat més endavant, per això els guarden de forma poc ordenada i sempre diuen que planegen fer-ho més endavant. En les seves cases es troben armaris plens de roba amuntonada, la meitat dels passadissos està ocupada pels objectes, també les habitacions que no s’utilitzen estan plenes i fins i tot parts del menjador pel que augmenta el risc d’incendi i la neteja de la llar queda dificultada fins al punt d’arribar a ser un risc per a la salut. La Dra Pino Alonso recorda un cas clínic en el qual una senyora major emmagatzemava centenars de tubs del paper higiènic perquè havia vist que en les guarderies els utilitzaven per a fer treballs manuals. Ella els guardava per si algun dia tenia un nét. “El que la senyora volia no era guardar el paper, sinó tenir un nét. De vegades canalitzes en els objectes les dificultats o anhels que tens en la vida”, assegura la Dra. Pino Alonso.
La investigació de la Síndrome d’Acumulació Compulsiva és un àrea nova que, segons els investigadors, ha estat oculta fins a la data. “Els pacients acostumen a silenciar-ho perquè troben normal la seva actitud i són els familiars, si els hi ha, els que alerten sobre la situació de la persona. Per aquest motiu, no hi ha uns criteris de diagnòstic establerts i és una patologia poc coneguda”, apunta la Dra. Pino Alonso abans d’explicar que el tractament de la Síndrome d’Acumulació Compulsiva és complicat perquè no existeixen fàrmacs per a poder plantar cara a la patologia, que es tracta amb psicoteràpia de tipus conductual: “El tractament més prometedor sembla el psicològic, en el que el terapeuta ajuda al malalt a entendre que no és necessari guardar tots aquests objectes. Però és molt important que el pacient entengui i interioritzi aquesta informació perquè no serviria de res netejar la casa perquè després, quan el terapeuta hagi marxat, la tornin a omplir de coses”. Per això la Dra. Pino Alonso entén que la millor manera d’actuar és la de trobar el mètode perquè el malalt pugui desfer-se dels objectes, és a dir, que trobi la manera de viure sense aquestes coses i poder superar així l'ansietat que pateixen, aquest “ho guardo per si de cas...”, en el moment de llençar-los. “El nostre primer objectiu és que deixin d’acumular. És a dir, que surtin de casa i regressin sense res de nou, sense revistes, diaris o fullets publicitaris. El segon pas que donem amb ells és el d’ensenyar-los a organitzar l’espai. La idea és treballar amb tres tipus de caixes classificadores en les que es prioritzi el valor dels objectes: En el primer tipus de caixa posaran els objectes d’ús quotidià; en la segona dipositaran els objectes que poden utilitzar a llarg termini i en la tercera els quals no tornaran a utilitzar. El primer pas és desprendre’s d’aquesta última caixa per a alliberar espai i poder viure a casa. Després, una vegada superada aquesta fase ja s’aborden els següents objectius. El gran repte no és llençar els objectes sinó assolir que el pacient se de compte de perquè guarda l’objecte perquè es pugui desfer d’ell”, conclou la Dra. Pino Alonso.
Català » Notícies » Llistat de notícies » Síndrome d'Acumulació Compulsiva